Les causes, amb tota seguretat, són múltiples. Però el cert és que en els darrers temps assistim a un progressiu i, pel que sembla, irrefrenable fenomen que consisteix en prescindir dels advocats o en atribuir-los un paper entre irrellevant i secundari. Gairebé tot serveix. Des de la promulgació de lleis en les que la relegació s’efectua de forma expressa fins la diversitat de supòsits en que s’imposen les implacables vies de fet. Se prescindeix, doncs, de l’advocat tant com es pot. O se li atorga una funció entre accessòria i marginal. O esdevé que en la seva funció es reemplaçat sense reserves per qui sigui. Si la psicologia era tradicionalment l’àmbit de coneixements del que una universalitat de persones se creia dotada, avui l’advocacia sembla cridada a ocupar aquest lloc d’estrany privilegi.

Analitzada la qüestió des d’una perspectiva corporativa, la defensa de l’exercici professional ha estat abandonada a la seva dissort. Ningú defensa l’espai natural de competències que les lleis i la pràctica ensorren una vegada i una altra i ningú combat aquesta implacable marea. Ningú, al cap i a la fi, s’enfronta al intrusisme que s’estableix per la via legal, però que també es fonamenta en l’habitualitat i en els fets consumats. Però convé advertir que altres professions sí que es fan valer per ocupar, a partir de la utilització de diversos instruments, aquest espai que l’advocacia deixa buit o per a comprimir amb la seva empenta l’espai existent. Així, doncs, en la nul·la o ineficient defensa corporativa de la professió es troba la primera explicació de la marginació progressiva a que se sotmet l’advocacia.

Ens haurien de demanar quan i on va morir el prestigi secular de la professió i sa més recent conceptuació com a instrument idoni per a la realització del valor constitucional de la justícia. O potser aquest principis no fossin res més que pura retòrica. Sigui com fos, avui no és preceptiu que el ciutadà s’assisteixi d’un advocat per a una multiplicitat d’actuacions que es segueixen davants els tribunals de justícia. En efecte i a títol exemplificatiu, la recent Llei de la Jurisdicció Voluntària prescindeix de l’assistència lletrada en la gran majoria de supòsits. Allò cridaner és, tanmateix, que en lloc de preveure un article que estableixi la voluntarietat o la obligatorietat genèrica de l’assistència lletrada amb les inevitables excepcions, s’ha optat pel camí invers, de tal manera que en cada diferent capítol se precisa sense demora que l’advocat és innecessari. Al marge de la molt deficient tècnica legislativa que això patentitza, sembla que el redactor de la llei ha volgut emfatitzar el caràcter prescindible de la feina de l’advocat amb una aclaparadora repetició, per a que no es suscitin dubtes. Vet aquí que fins en vint-i-un articles (24.3, 28.3, 34.2, 43.3, 53.3, 57.3, 59.3…) es diu que la intervenció de l’advocat no serà preceptiva en les actuacions de què es tracte. Gràcies, ho havíem entès. Amb una vegada n’hi havia prou.

Si algú es demana amb raó com i qui promourà l’acció davant els tribunals en els supòsits en que una llei diu que l’advocat és innecessari, la resposta és doble. Por un costat, als advocats els substituiran els models normalitzats (vulgarment anomenats impresos) que el Consell General del Poder Judicial ha publicat en diferents seqüències i per a diferents actuacions. Els quals models —ho avancem— provocaran necessariament les repetides intervencions dels tribunals per a completar la informació que el ciutadà els proporciona. Per l’altre costat, l’espai que els advocats deixen lliure perquè en són foragitats, l’ocuparan els professionals i assessors de diversa índole que es relacionen amb un gran nombre de persones precisament por la classe d’activitat que desenvolupen.

L’oferta es presenta clara: no s’amoïni que aquest imprès seré jo qui li ompliré. I com que els tribunals han d’actuar d’ofici a partir de la petició normalitzada, traguem altres dues conseqüències gens temeràries. Un increment exponencial del treball de l’oficina judicial perquè per a cobrir els dèficits de la petició i de les subsegüents actuacions només comptarà amb el mateix ciutadà promotor, sense cap intermediació professional; i, encara, una progressiva i lamentable estandardització de les resolucions dels tribunals. S’ha prescindir considerar que els interessos implicats podem ser, en acte o en potència, de molt valor també en els casos en que la intervenció de l’advocat no és preceptiva. I s’ha prescindit considerar quelcom que tots els advocats sabem: allò que avui es diu o deixa de dir-se condiciona el futur. I en molts casos el condiciona de forma definitiva.