Els oients plantegen les seves preguntes jurídiques a Sebastià Frau sobre premis de loteria, impost de la renda, venda de propietats immobiliàries…

Els oients plantegen les seves preguntes jurídiques a Sebastià Frau sobre premis de loteria, impost de la renda, venda de propietats immobiliàries...

En l’edició d’aquesta setmana del consultori jurídic de Sebastià Frau al programa Al Dia d’IB3 Ràdio, el director del despatx ha resolt diferents dubtes jurídics que els oients han fet arribar al programa, i que són:

1) Entre els companys de feina hem comprat una sèrie de dècims de loteria a mitges. Existeix algun document de tipus legal per tal que quedi per escrit la participació que en tenim cada un? En cas que no existeixi; com podem fer per assegurar-nos que si ens toca ens ho repartirem així com hem acordat?.

2) Me’n vull anar a l’estranger però tenc una casa en propietat aquí. Legalment, he de fer declaració de la renda a Espanya? He de comunicar-ho a algun organisme que visc fora del país?.

3) Tinc una propietat a Porreres. He rebut una oferta de compra que m’interessa acceptar-la. Quins passos hem de seguir per poder-la vendre?.

4) Amb quants dies d’antelació ens ha de donar l’empresa els horaris de planificació setmanal?.

Escolta aquí les respostes completes de Sebastià Frau als oients.

Sebastià Frau explica l’acció de reclamació de filiació a partir d’un cas concret

sebastiafrauenIB3Radio

El consultori jurídic del programa d’IB3 Ràdio Al Dia, conduït per Sebastià Frau i Gaià, aborda la qüestió de la reclamació, per part d’un pare o mare o d’un fill/a, del dret de filiació al darrer programa de la temporada. Frau relata com existeix aquesta facultat que atorga la llei al pare, mare o fill perquè es declari una relació familiar diferent a la que consta al registre civil o quan tampoc hi consta res al mateix.

Escoltar l’entrevista completa (a partir del minut 06:05)

El cas d’un administrador que ocultà informació a l’administrat sobre la gestió del seu patrimoni

sebastiafrauenIB3Radio

Com un apoderat que administrava els béns aliens no va informar al propietari dels mateixos i la sentència va donar la raó a l’administrat, fill del primer. Un relat sobre un fet real que va acabar amb una indemnització notable. Cas explicat per Sebastià Frau al consultori jurídic del programa d’IB3 Ràdio Al Dia.

Escoltar l’entrevista completa (a partir del minut 02:33)

Sebastià Frau i Gaià analitza un cas real de responsabilitat patrimonial per una negligència mèdica

sebastiafrauenIB3Radio

Al darrer consultori jurídic, de dilluns 11 de juliol, del programa d’IB3 Radio Al Dia, Sebastià Frau i Gaià analitza un cas real sobre la responsabilitat patrimonial del sistema sanitari públic davant una negligència mèdica per un diagnòstic tardà, que va provocar la posterior mort del pacient.

Escoltar l’entrevista completa (a partir del minut 03:23)

Sebastià Frau i Gaià reflexiona sobre el “brexit” i l’estat de la situació actual al Regne Unit

FRAU_DM 06.07.2016_Recorte

Article d’opinió publicat avui, dimecres dia 6 de juliol, a Diario de Mallorca on el director de Sebastià Frau Advocats analitza la situació originada al Regne Unit, a partir del referèndum que es va celebrar recentment i el resultat del qual llança una nova realitat: la futura sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea.

Llegir l’article complet.

Sebastià Frau i Gaià reflexiona sobre Europa a Diario de Mallorca

DM_20160601_corta

Article d’opinió publicat avui, dimecres dia 1 de juny, a Diario de Mallorca on Sebastià Frau i Gaià exposa el seu punt de vista sobre els esdeveniments socials, culturals i polítics que estan marcant l’actualitat al continent europeu.

Llegir l’article complet.

Preguntes i respostes sobre temes de dret concursal (IV lliurament)

Capçalera article opinió

L’advocat Sebastià Frau respon preguntes relacionades amb diferents temes de Dret Concursal:

– Quins efectes té la declaració de concurs en l’administració de l’empresa que ho presenta?

– El concurs serà declarat voluntari per què ho demana la mateixa empresa insolvent i això implicarà, en principi, que les facultats dels òrgans d’administració de l’empresa seran intervingudes per l’administrador concursal.

– Una empresa declarada en concurs, ha de paralitzar l’activitat?

– En cap cas l’empresa declarada en concurs ha de paralitzar l’activitat per aquest fet i, fins i tot, està previst a la llei que l’empresa continuï en funcionament.

– Quina responsabilitat tenen els administradors de l’empresa concursada? 

– Dins l’àmbit específic del concurs de creditors, les responsabilitats que es poden reclamar als administradors de l’empresa s’emmarquen dins la secció de qualificació del concurs. Les responsabilitats seran econòmiques i també d’inhabilitació.

– Què és la peça de qualificació?

– La peça de qualificació serveix, en un pla teòric, per a dilucidar quines han estat les causes de la insolvència i per a exigir responsabilitats d’ordre divers als declarats culpables.

– Una vegada que ha estat declarat el concurs, quin efecte té sobre les execucions?

– Amb el concurs declarat no es poden iniciar execucions singulars en contra del patrimoni del deutor i les execucions ja iniciades s’han de suspendre (sigui dit sense perjudici de les sempre recurrents excepcions).

El valor afegit de la marca

Josep Magraner Llobera

Percepcions sobre la importància que ometem donar a la identitat dels nostres productes

És freqüent que davant un requeriment d’una empresa de la competència que exigeixi el cessament de l’ús de la nostra marca, l’empresari que tanta estima té per l’empresa i pels seus productes o serveis corri al despatx d’advocats a cercar solucions. I és que una gran part d’empreses petites i mitjanes no aconsegueixen diferenciar els productes propis dels que no ho són a través de les seves virtuts o qualitat. El que succeeix, al cap i a la fi, és que estan mancats d’interès en potenciar la força de la marca mitjançant el seu registre.

També és freqüent que després de molts anys d’utilització de la marca en un determinat sector es creï un coneixement dels productes i serveis per part dels consumidors que influeixi en la seva adquisició o contractació. Ho anomenarem èxit. No obstant això, és possible que de forma inesperada un competidor hagi registrat una marca idèntica o similar a la nostra i ara ens prohibeixi la utilització en qualsevol forma. I, si persistim, ens pugui obligar a pagar una indemnització per danys i perjudicis molt quantiosa. No ens hauran privat del dret d’utilització d’una marca que hem creat nosaltres, és que, amb alguna excepció, mai haurem tingut aquest dret.

Però no avancem esdeveniments. Com poden els consumidors identificar quin és el producte o servei que tant d’èxit té? És a través de la incorporació de la marca —nom, imatge, dibuix—, a l’etiqueta que porta el producte, al seu embalatge, en la forma tridimensional d’aquest, en el color, en el so o, fins i tot, en l’olor. Totes aquestes formes d’expressar la identitat —l’origen empresarial del producte o servei— es denominen signes distintius i tenen com a funció principal allò que el nom indica: distingir-se d’altres productes de la competència.

La qualitat del producte que el consumidor adquirirà també és capital, ja que la qualitat en cap cas es pot dissociar de la marca, i això en tant que el consumidor identificarà que el producte de qualitat s’associa a la marca en qüestió. La marca, en aquest estadi, té una enorme importància. Una vegada que s’ha associat la qualitat del producte a la marca, es crea una garantia constant de qualitat en tots els productes o serveis que s’identifiquin amb la mateixa marca. El consumidor sabrà, per tant,  que els nous productes que adquireixi d’aquesta marca seran d’una qualitat que compleixi amb les seves expectatives.

No obstant això, no cal deixar de posar interès i esforços en triar un bon nom per a la marca que portaran els nostres productes i així crear una identitat forta que pot distingir-la d’altres productes idèntics o similars. Pensar en l’element denominatiu —mitjançant els processos de branding o naming—, del signe que ha de representar la marca, són factors determinants que poden ajudar-nos al fet que la nostra marca cridi l’atenció i desperti l’interès del consumidor.

Una vegada que hem dedicat esforços a triar un nom, un dissenyador gràfic ha aconseguit crear un signe que ens convenci i hem invertit en publicitat i màrqueting per donar a conèixer la marca, no podem de cap manera deixar de protegir-la. Serà mitjançant el registre de la marca davant l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), si ens interessa un àmbit de protecció nacional, o davant l’Oficina de la Propietat Intel•lectual de la Unió Europea (EUIPO- antiga OAMI), si tenim pensat comercialitzar els nostres productes en l’àmbit comunitari.

No obstant això, aquestes oficines ens atorgaran el registre de la marca si compleix amb els requisits que la Llei de Marques disposa pel registre de signes distintius, a saber, entre els més importants: que tinguin caràcter distintiu i que no siguin idèntics o similars a una marca anterior que es trobi registrada per als mateixos productes i serveis. Per determinar si una marca no pot ser registrada perquè és similar a una marca anterior, s’atendrà a la figura del risc de confusió que pot produir-se entre els consumidors.

Finalment, i connex amb la protecció, l’empresari haurà d’utilitzar la marca en els anuncis publicitaris i en els productes que comercialitza o produeix. També haurà de saber reaccionar si la marca és utilitzada per un tercer. La llei ens empara en aquest sentit i ens faculta per instar davant els tribunals el cessament en la utilització de la nostra marca, la retirada del mercat dels productes que la portin igual o semblant i que se’ns indemnitzi pels danys i perjudicis causats. De qualsevol forma, el registre previ en la OEPM o la EUIPO s’erigirà com un requisit imprescindible perquè triomfi la defensa de la nostra marca.

 Per Josep Magraner Llobera, advocat de Frau Advocats.

Preguntes i respostes sobre temes de dret concursal (3er lliurament)

Sebastia Frau preguntas y respuestas

L’advocat Sebastià Frau respon preguntes relacionades amb diferents temes de Dret Concursal.

– Se pot arribar a un acord amb l’insolvent abans de declarar-se el concurs?

– La petició de concurs del nostre deutor pot ser una sistema eficient per a la realització individual del crèdit que ostentem. De manera que si el deutor paga el crèdit de qui ha promogut la declaració de concurs, evitarà que el jutge declari l’insolvent en concurs de creditors.

– Quin tribunal és competent per a declarar el concurs?

– La competència correspondrà al tribunal del lloc on el deutor tingui el centre dels seus interessos principals.

– Quin fets provoquen el concurs?

– La declaració d’una persona o societat en situació de concurs és una conseqüència del seu estat d’insolvència. La insolvència, per tant, és el pressupost objectiu del concurs.

– Con finalitzarà el procediment concursal?

– Una vegada declarat el concurs, el procediment finalitzarà bé mitjançant la subscripció d’un conveni entre els creditors i el deutor, bé amb la liquidació dels actius per pagar els creditors amb el seu producte.

– Un tribunal pot rebutjar una petició de concurs?

– Evidentment que sí que pot. N’hi haurà prou amb que el tribunal apreciï que el deutor no se trobava en situació d’insolvència o que no existia una pluralitat de creditors.

– On ens podem assabentar de la presentació d’un concurs?

– És obligat donar publicitat als concursos de creditors. El creditor sabrà de la declaració del concurs per què l’administrador concursal li remetrà una comunicació a l’efecte. I per al conjunt de la població, la declaració es publica en el BOE i, si es tracte de societats inscrites en el Registre Mercantil, s’haurà d’anotar a la fulla que correspongui.

La trivialització de la professió d’advocat

Les causes, amb tota seguretat, són múltiples. Però el cert és que en els darrers temps assistim a un progressiu i, pel que sembla, irrefrenable fenomen que consisteix en prescindir dels advocats o en atribuir-los un paper entre irrellevant i secundari. Gairebé tot serveix. Des de la promulgació de lleis en les que la relegació s’efectua de forma expressa fins la diversitat de supòsits en que s’imposen les implacables vies de fet. Se prescindeix, doncs, de l’advocat tant com es pot. O se li atorga una funció entre accessòria i marginal. O esdevé que en la seva funció es reemplaçat sense reserves per qui sigui. Si la psicologia era tradicionalment l’àmbit de coneixements del que una universalitat de persones se creia dotada, avui l’advocacia sembla cridada a ocupar aquest lloc d’estrany privilegi.

Analitzada la qüestió des d’una perspectiva corporativa, la defensa de l’exercici professional ha estat abandonada a la seva dissort. Ningú defensa l’espai natural de competències que les lleis i la pràctica ensorren una vegada i una altra i ningú combat aquesta implacable marea. Ningú, al cap i a la fi, s’enfronta al intrusisme que s’estableix per la via legal, però que també es fonamenta en l’habitualitat i en els fets consumats. Però convé advertir que altres professions sí que es fan valer per ocupar, a partir de la utilització de diversos instruments, aquest espai que l’advocacia deixa buit o per a comprimir amb la seva empenta l’espai existent. Així, doncs, en la nul·la o ineficient defensa corporativa de la professió es troba la primera explicació de la marginació progressiva a que se sotmet l’advocacia.

Ens haurien de demanar quan i on va morir el prestigi secular de la professió i sa més recent conceptuació com a instrument idoni per a la realització del valor constitucional de la justícia. O potser aquest principis no fossin res més que pura retòrica. Sigui com fos, avui no és preceptiu que el ciutadà s’assisteixi d’un advocat per a una multiplicitat d’actuacions que es segueixen davants els tribunals de justícia. En efecte i a títol exemplificatiu, la recent Llei de la Jurisdicció Voluntària prescindeix de l’assistència lletrada en la gran majoria de supòsits. Allò cridaner és, tanmateix, que en lloc de preveure un article que estableixi la voluntarietat o la obligatorietat genèrica de l’assistència lletrada amb les inevitables excepcions, s’ha optat pel camí invers, de tal manera que en cada diferent capítol se precisa sense demora que l’advocat és innecessari. Al marge de la molt deficient tècnica legislativa que això patentitza, sembla que el redactor de la llei ha volgut emfatitzar el caràcter prescindible de la feina de l’advocat amb una aclaparadora repetició, per a que no es suscitin dubtes. Vet aquí que fins en vint-i-un articles (24.3, 28.3, 34.2, 43.3, 53.3, 57.3, 59.3…) es diu que la intervenció de l’advocat no serà preceptiva en les actuacions de què es tracte. Gràcies, ho havíem entès. Amb una vegada n’hi havia prou.

Si algú es demana amb raó com i qui promourà l’acció davant els tribunals en els supòsits en que una llei diu que l’advocat és innecessari, la resposta és doble. Por un costat, als advocats els substituiran els models normalitzats (vulgarment anomenats impresos) que el Consell General del Poder Judicial ha publicat en diferents seqüències i per a diferents actuacions. Els quals models —ho avancem— provocaran necessariament les repetides intervencions dels tribunals per a completar la informació que el ciutadà els proporciona. Per l’altre costat, l’espai que els advocats deixen lliure perquè en són foragitats, l’ocuparan els professionals i assessors de diversa índole que es relacionen amb un gran nombre de persones precisament por la classe d’activitat que desenvolupen.

L’oferta es presenta clara: no s’amoïni que aquest imprès seré jo qui li ompliré. I com que els tribunals han d’actuar d’ofici a partir de la petició normalitzada, traguem altres dues conseqüències gens temeràries. Un increment exponencial del treball de l’oficina judicial perquè per a cobrir els dèficits de la petició i de les subsegüents actuacions només comptarà amb el mateix ciutadà promotor, sense cap intermediació professional; i, encara, una progressiva i lamentable estandardització de les resolucions dels tribunals. S’ha prescindir considerar que els interessos implicats podem ser, en acte o en potència, de molt valor també en els casos en que la intervenció de l’advocat no és preceptiva. I s’ha prescindit considerar quelcom que tots els advocats sabem: allò que avui es diu o deixa de dir-se condiciona el futur. I en molts casos el condiciona de forma definitiva.